Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris COMPETICIÓ I CURSES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris COMPETICIÓ I CURSES. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 d’abril del 2019

ZURICH MARATÓ BARCELONA

Domingo 10 de marzo

6:50 A.M. Suena el despertador y rapidamente me levanto. Primeras sensaciones había dormido bien aunque la noche anterior me costó dormirme. Estaba descansado, con ganas y ilusionado.
Así que empezamos la runtina de siempre, nos canviamos y a la mesa rellenar los depósitos que horas más tardes nos harían falta. Recuerdo esos minutos de tranquilidad, de calma, sosiego, previo a un gran reto. Algo que habías preparado al milímetro, y que ahora solo tenia que hacer aquello entrenado durante meses.

En 35 minutos estoy en la calle. Ni lluvia, ni viento pero tampoco hacia frío. Dia primaveral, mala cosa y encima con bastante humedad.
Andando llego en 5 minutos a la zona de salida. Espectacular el ambiente, la Plaza España, la Avenida Maria Cristina, a tope de corredores, acompañantes, de turistas....
Hago amistad con un chico de Barcelona y el comentario era el mismo, se apreciaba un día caluroso, sobre todo a partir de las 2 horas de competición.

7:50 y empezaos a calentar al lado de mi cajón de salida. Poco poco iban cayendo los minutos con las misma rapidez que augmentavan las ganas de empezar.
8:10 entramos con facilidad al cajón amarillo ( sub3h). Últimos minutos. Empieza a sonar la música a tope. Serenidad, miro el garmin, levanto la cabeza, miro el cielo, todo en orden. Había llegado el momento de disfrutar .

8:30 Disparo de salida y hacia fuera. Salida cómoda, con multitud, pero pudiendo correr con soltura. Empezamos a serenarnos y situarnos en modo carrera. Pasamos rápidamente el Camp Nou y el primer 5000 lo hacemos en 21:27, bien, lo previsto. Las sensaciones eran buenas, las piernas estaban frescas, buena animación en la calle, estaba disfrutando.



Rapidamente y sin darme cuenta llegamos al 8k, lugar donde hacia quedado con Nuria y Ferran para que me pasaran un avituallamiento. Havia que situarse a la derecha sin tropezar con ningun corredor, giro la cabeza y allí estaban : Ximoooooooo............... Vamossssssss.............   Cojo el bidón y me vengo arriba, ufffff Había que calmarse , aún era pronto. Había que guardar fuerzas.




Pasamos la Gran via, Passeig de Gracia y voy bebiendo a sorbos cortos. Me encontraba cómodo, iba bien. En un abrir y cerrar de ojos nos plantamos delante de la majestuosa Sagrada Família. llena de turista que no paraban de animar cada uno en su idioma.
Ahora sabia que venia una zona crítica la Meridiana con ida i y vuelta de 3k+3k, pasando la Media Maratón en 1h:31:05. Cuando veo el tiempo, lo primero que me viene a la cabeza, buen tiempo si soy capaz de mantenerlo en la segunda parte,  pero al mismo tiempo la cabeza me juega una mala pasada y enseguida pienso que he ido demasiado rápido (casi minuto y medio de más) y lo podía pagar más adelante. Pronto lo sabríamos.

LLegamos a otro tramo de ida y vuelta la Diagonal del 26k al 30k, y el cuerpo responde haciendo un parcial de 22:03. Iba bien, pero algo intuía que no funcionaba bien. Empezaba a notar mucha calor, y las pulsaciones empezaban a repuntar. En el siguiente parcial, el 35k, se confirmavan mis sensaciones: 23:03 (1 minuto i un poco más lento), pero con la percepción de realizar muchísimo mas esfuerzo. Me notaba vacío, la cabeza empezaba a enviarme ideas negativas.
Encaramos el litoral, con els sol dando fuerte, acabando esta zona totalmente seco, son fuel, mareado. La deshidratación (creo) era grande.













En el 34k cojo aire, bebo y reanudó la marcha pasando por el Arco del triunfo. Al 36k otra parada de segundos para coger aire y poner la cabeza en su sitio.
Havia que hacer trabajo mental, luchar contra la negatividad y pensar en pensamientos positivos: si que puedo, no podía fallar, tenia que llegar al 41k para ver a los familiares..... y sin darme cuenta reanudo la marcha hasta el 38k. PARADA TOTAL. Nunca hacia tenido esta sensación. El cuerpo no responía, sin fuerzas, estaba fuera de carrera. Parcial al 40k, 25:15. El tiempo ya era lo de menos, solo quedaba acabar. Saco fuerzas no se aún de donde (supongo que seria las ganas de reencontrarme con los familiares al kilómetro 41 y medio) y reanudo la marcha al trote, cogiendo un poco de ritmo. Habia que apretar los dientes y tirar hacia delante, havia que luchar y luchar.

Todo era oscuro, borroso, escuchaba gritos, alguno escuché decir mi nombre..... Ximooooooo
La sensación era de ir en un túnel. La últimas calles se inclinaban hacia arriba, buscaba alguna referencia que me indicara algo de luz uffff.... sufria .  Y sí, al final de la calle estaban allí como siempre, dándome ánimos, no podía ni hablar, solo levantar la mano, estaba sufriendo pero ya tenia esa sensación que habia ganado la batalla, la meta estaba muy cerca.






Cruzamos el paralel, rotonda y a la izquierda y apareció el cartel de los 42k. Recta final, últimos metros y allí estaba la gloria.


Ahora sí otra vez la volvía a cruzar una meta de un maratón. Empiezo a gratir : VAAMOSSSSSSSS
Me caen las lágrimas. Por segundos recuerdo las tiradas largas, el sin sabor del los abandonos en Valencia, las sufridas series, los madrugones.... Levanto los brazos, había cerrado el circulo.




Paso la meta en 3h 9minutos i 15 segundos. El tiempo era lo de menos. Ando un poco y paro, un voluntario se acerca y me pregunta: Necesitas algo? No, gracias, todo lo que quería lo había conseguido. Y empiezo a llorar.....
Deuda saldada y vuelta a los orígenes. Sexta maratón (cuarta terminada) a la mochila.
Una maratón que recordaré para siempre, por luchar, vencer y superar el famoso MURO.


Quanta soledad entre tanta gente. Mucho asfalto y una línea interminable que me dejó sin fuerzas .

diumenge, 26 de febrer del 2017

ZURICH MARATÓ SEVILLA 2017

Ja han passat, varies dies des del diumenge 19 de febrer i ja puc començar a recopilar totes les experiències viscudes que envoltaren el gran dia.

La setmana prèvia va ser un poc estranya. Respirava i notava eixa tensa calma, havia posat molta il·lusió i treball, el moment havia aplegat. El camí traçat amb Javier Garcia Mascarell ha estat impol·lut. Havia realitzat tots els entrenes a gran nivell i no cabia cap dubte. El test a la Mitja Marató de Santa Pola així ho certificava, el ritme i els temps estaven clars. Sols calia esperar, descansar i alimentar-se bé. Què passaria eixe diumenge? Prompte anava a esbrinar-ho.

Diumenge 19 de febrer, 6:00 AM sona el despertador. Uff... Allà anem. Primeres sensacions, havia dormit bé, tot d'una tirada. Ràpidament en canvie, agafe tot el necessari, I a les 6:30 estava al bufet de l'hotel. Estava a tope. Cares de son però plenes d'il·lusió. Es respirava eixe ambient prèvia a un gran esdeveniment. Desdejuni fort el que havia assajat als entrenes), I en 25 minuts estava fora de l'hotel.




No plovia i no feia fred però la humitat era alta i pareixia que bufa un poc de vent. La idea era anant trotant cap a l'eixida, però veig que davant mateix estaven els autobusos de l'organització i decidisc pujar en ells. En 10 minuts estaven a l'estadi de la Cartujaa a la zona de les consignes. Allí faig amistat amb un xaval de Barcelona i junts anem fins als caixons d'eixida. En pare per a fer la buidada corresponent i el perc de vista. Eren les 7:55, comence a escalfar al costat del meu caixó. El vent havia parat, la temperatura era ideal, i les ganes de començar augmentaven exponencialment.

8:10, entrem al caixó d'eixida. Últims minuts, 3 palmades, la música a tope, responsabilitat, mire el rellotge 85ppm, adrenalina a tope, però en el fons estava tranquil. Estava molt confiat que si o si anava a fer-ho.


Pistoletazo de salida" i allà anàvem. L'eixida rapideta, més del que jo creia, agafe un ritme continu, i al primer 5000, mire el garmin 22:05, bé, anava clavat. Les sensacions eren agradables. Passem el bari de Triana i travessem el riu per enfilar una gran avenguda de 5 kilòmetres. Anava còmode, pulsacions baixes, cames fresques, bona animació al carrer, estava gaudint.

En un no res, veig el nostre hotel i el quilòmetre 15. Allí estava Nuria I Ferran esperant-me amb un bidó ple d'energia. En file el carrer, I no els veig, ufff... alguna cosa va mal. Mire i mire i res. Mire a l'altre costat, i allí estaven. Com forme vaig poder, canvi de direcció cap a la dreta, evitant entropessar amb algun corredor. Al moment escolte: Ximooooooooo..... Vamosssssss. En dona el bidó, I me'n vinc amunt, ufffff.... Calmaaaaaaa. Calia ser conservadors en aquesta part .



Ens els següents quilòmetres, vaig bevent del bidó (sals minerals I carbohidrats). Quilòmetre 17, i estava molt bé. L'avituallament de Nuria havia volgut la pena, tenia energy per aguantar molts més quilòmetres sense prendre res més.
Tot seguit, i sense adonar-me estem a la mitja Marató, la passe en 1 hora I 33 minuts, uns 30 segons més lent del que volia. No passa res. Estava fresc, sencer. Anava molt bé.

Quilòmetre 23 i note un bloqueig a la cama esquerra la mateixa sensació que havia notat en alguns entrenes). Calia calmar-se, I comence a pensar en coses positives, i a oblidar-me d'això. Al kilòmetre 27, ja no note res,i en done compte que ja tenia més de la mitat fet. Havia passat molt depressa, els quilòmetres caien molt ràpids. Els parcials cada 5000 havien seguit més ràpids en 21:55, a 4:22 el quilòmetre. 

Passem avingudes repletes de gent, concerts en directe... Em trobava bé. Gels, sals minerals, aigua; el cos responia.
A partir del kilòmetre 30 venia el que és dur, ho sabia, on és fan les marques. Recorde consells de grans amics: "A partir del 30 comença la vertadera marató".

Aprete les dents, Em concentre i comence a visualitzar tots els entrenes que havia fet per poder estar ací. "Ho puc fer"...A per totes... Va per tu Ferran.... Gràcies Núria per tot, Javi no et podia fallar... Quan em done compte estava al kilòmetre 35 dins de la plaça Espanya.i el ritme era el mateix a 4:22 més o menys no havia baixat en cap moment.


En eixir d'aquest parc, agafem els últims quilòmetres pel centre històric de Sevilla. Passem la catedral, l'ajuntament. La gent formava un passadís, animant sense parar, ufff... Batucades..., mire el Garmin 2h i 45 minuts. En vinc amunt, em torne a emocionar. Quilòmetre 39, el parc a on vam donar el berenar a Ferran el dissabte, pense....
A tope de gent. Anava enfilat, res en podia parar. Passem el pont de la Barqueta i toquem el quilòmetre 40, allí estava Nuria I Ferran. Vamosssssss Ximooooo, ja ho tens fet.... Vamosssssss.
Sí ara sí, veig el últim 5000m wauuuu.. a 4:20, anava al límit, en torne a emocionar... eufòria, satisfacció....
Una recta, un gir a l'esquerre, altra recta I cap a dins de l'estadi. Impressionant, majestuós. Últims metres la gloria estava pròxima.

Estava sofrint , com es té que fer si es vol batre la marca, o vols complir els teus somnis. Altra vegada allí enfilant una meta d'una marató, comence abramar...Vamossssss!!!! La catifa blava era meua. Per moments recorde les tirades llargues, les sofrides sèries, les matinades.... Alce els braços, ho havia fet. El món era meu. Llàgrimes, emocions.....Tomaaaaaaaaaa.

Passe la meta en 3h.5 minuts i 39 segons Em recolze als genolls, agafe aire, i un voluntari s'acosta i em tapa amb una manta tèrmica . "enhorabuena màquina". Comence a plorar...

Ja estava fet, ho havia tornat a fer. Havia aconseguit la MMP en Marató.

La marató és una cosa gran, que no sé que té però m'atrapa, alguna cosa per a estimar i respectar per a després poder celebrar.....



 



 

 










dilluns, 16 de maig del 2016

III 10K CIUTAT DE SILLA

9-04-2016

Després de fer millor marca personal la mitja marató de Xàtiva, baixant de 1h30' i deixant-la en 1h 28'50" tocava fer sub40 en una 10k. La cosa estava pròxima ja que l'última marca era de vint segons per damunt dels 40 minuts a la 10k Divina Pastora de València. Va ser en eixa carrera a on en vaig donar compter que ho tenia a la ma i era qüestió de donar un temps d'entrenaments per a conseguri-ho.

Les setmanes previes haviem entrenat bé sense cap entrebanc, realitzant els entrenes de qualitat amb molt bones sensacions. A més a més una setmana abans havia realitzat la volta popular a Gavarda, una carrera de 8km molt exigents ja que els 2k acavaven en alt i sense realitzarla al 100% el ritme i les sensacions havien sigut bones.

Dia 9 d'abril, dissabte 6 de la vesprada; 10k de Silla prova homologada per RFEA. Un dia calurós, amb més de 25 graus, i amb prou de vent. Les condicions no eren les millors per fer sub 40.
A pesar de tot hi havia que intentar-ho. Allà que anavem amb el gran David, que per al poc de temps que du en aquest món, ( no és que jo duga molt més..)no diu mai que no a qualsevol repte. I aquest era gran, bastant gran baixar de 40' en un 10k.

Després de fer un xicotet escalfament, ens situem en la línia d'eixida. Els sol caia fort, i els 5 minuts abans d'eixir foren un xicotet infern. Toquen les sis en punt i cap a fora. I com sempre la eixida rapideta, difícil de agafar un ritme continu per la quantitat de corredors. Decidisc pujar a la vorera i automàticament me fique al ritme que buscaven, 3' 55" el Km. David ensegueix, i allà anavem els dos, un alcostat d'altre agafant sensacions.
Caien els km com calia, per baix de 4, però la calor apretava i sense adonar-nos el ritme costava cada vegada més dur-lo com voliem. En el km 4 duiem un ritme global de carrera de 3'57", molt just per a baixar de 40, ja que encara quedava un poc mes de la meitad i el cos sofria la calor que feia. Aplegeum al km 5, punt de avituallament i veig que David no pot seguir el rimte, li havia afectat molt la calor i es despenja. Jo agafe la botella d'aigua, en glopeje, bec un poc, recupere... i mirant endavant decidisc tirar més fort, les cames responien i en trobava millor que feia un rato.
Els km 6 i 7 ens tiren per un polígon industrial, es fan durs, marcant el km al voltant de 4'. La cosa anava molt justeta si volia aconseguir l'objectiu. Ací el cap jugava un paper principal havia que visualitzar tot el esforç que haviem fet als entrenes per poder aconseguir allò que voliem. I així va ser, pensaments positius i apretant les dents, marquem els parcials 8 i 9 sobre 3'50", ara si al últim quilòmetre calia donar-ho tot, el sub40 no es podia escapar. Entrem altra volta al centre la ciutat a on més gent hi havia. La gent animava, de sobte veig a Nuria i a Ferran amb el meu amic Fabian, que es trencava les mans aplaudint i donat ànims.
Últims 400m veig la meta, mire el rellotge i sí altra vegada havia tornat a fer marca personal, ara en la distància de 1000m. Parant el cronómetre en 39 minuts i 30 segons.

Cal destacar al meu amic David, que apesar de sofrir una pàjara, feu una gran marca. I aconsegí acavar-la amb una gran dignitat.



dijous, 24 de març del 2016

PERIMETRAIL RETT SERRA VERNISSA


Aquesta cursa no tenia prevista fer-la però tenia ganes de tornar a fer muntanya després de 2 anys.
Una prova solidaria que presentava un recorregut de gran bellesa per muntanya, dur i molt tècnic amb un gran desnivell. Els beneficis dels quals foren destinats a la AERS (associació Espanyola del Síndrome de RETT.)  


















MITJA MARATÓ DE XÀTIVA 2016

Diumenge 28 de febrer.

El dia estava marcat en roig. Era d’eixes carreres que no es pot fallar. Els entrenes havien sigut bons, les sensacions millors i tenia aquesta cosa que et fa presagiar que anàvem a fer-ho. L’objectiu era real, soles calia fer tot allò que havíem entrenat. A més a més teníem la sort de seguir el globus sub 1h.30 conduït pel meu germà i un gran amic, la qual cosa feia que sols havíem de seguir el ritme que ells anaven a marcar.
Córrer a casa, a la teua ciutat no te preu. Coneixes el circuit, tens familiars i amics animant-te en cada carrer. Després de córrer moltes mitges maratons te n’adones que hi ha poques que siguen com la de Xàtiva, tota urbana per dins la ciutat amb una gran organització per part del club de los Ajos oferint-te una de les millores bosses del corredor.
Bé, diumenge 8 del matí sona el despertador, millor dit  Ferran es desperta i tots en peu. Comencem el ritual habitual de cada carrera. Un fort desdejuni, agafem tot el necessari, rellotge, banda, algun gel, aigua. I cap a les 9 i del matí isc de casa direcció al lloc a on havien quedat amb els amics.

Allí ens reunim tots, cafenet, quatres risses, tres fotos. I en 20 minuts estàvem canviats, calfant per l'alameda. És un plaer veure tota la gent, de Xàtiva i de fora córrer amunt, avall, estirant, fent-se fotos. Cadascú amb una història, cadascú amb un objectiu diferent.




9:55, i ja estàvem tots a l’eixida. Típics nervis… i les 10:00 i cap a fora. L’eixida ràpida com sol ser en aquestes ocasions. Anem sortejant corredors fins a trobar el nostre espai. El globus de Jorge i jose el tenia prop, m’acoste a ells i a córrer. Les primeres sensacions no eren bones, no havia calfat bé i notava alguna molèstia estranya als bessons, no m’he trobava del tot còmode. Decidisc olvidar-ho  i en centre en la gent que ens aplaudia i ens animava.

Una vegada passem l’escola oficial d’idiomes I tornem a endinsar-nos cap a dins de Xàtiva, comence a trobar eixe punt que té dóna seguretat, ja no tenia eixa sensació estranya. Ara pense que era qüestió d’entrar en calor i de posar en funcionament el cos. Mire el garmin i el ritme era clavat, al voltant de 4’15. Perfecte. Era qüestió d’anar protegit amb el grup que havien format. Al meu costat Toni, i després venien David i Jony.



Passem per davant de casa els meus pares, I com no allí estaven els dos aplaudint com els que més. La cosa anava bé i la imatge dels meus pares me donava ànims per seguir endavant. Primer punt d’avituallament, calia veure, feia un poc de vent però prompte faria més calor. Passem el CCX i fem el tram més dur de la mitja amb una xicoteta rampa, trenquem cap a la dreta per continuar amb uns 300m amunt, i acabar amb una altra rampeta pronunciada. Aquest lloc el tenia controlat, ja que havia entrenat dur amb les famoses sèries CCX. Cap problema. Recuperem i a continuar amb el ritme que marcaven de forma espectacular Jorge i Jose.
La carrera discorria com havia pensat, però sempre podia passar alguna coseta, i aquesta vingué pujant a la plaça San Jordi. Mire a terra i duia la sabatilla dreta descordada , uffff contra temps.
Pare en sec, la nugue, i he de tirar fort per poder tornar agafar el grupet del globus. Sort que desprès d’aquesta xicoteta pujada venia una bona recta en baixada. Agafe el grup i realitzem tota la zona del centre històric amb bones sensacions, anava bé de pols i me trobava còmode. Rapidament tornem a passar per meta, amb el temps clavat 44 minuts I comencem a fer la segona volta al circuit. A partir d'ara la cosa anava a posar-se seria.
Començava a bufar el vent I calia protegir-se al grup, el qual cada vegada tenia menys corredors. Agafem els carrers que ens portem cap al tercer punt d'avituallament. Tornem a fer la part dura de la mitja I una vegada superat, mire a Toni que anava al meu costat. Què fem Ximo? Tirem? I ràpidament li responc, no, no amb el grupet, anem a aconseguir la foto tots junts.
Continuem tots junts amb el globus, realitzem la part del centre històric, I veig que cada vegada érem menys corredors, uns per no poder seguir el ritme I altres perquè havien tirat més fort per buscar millors marques.
Passem la Seu, I de sobte veig a Toni parlar amb Jose, que està passant? Vamos Ximo.. vamos….
Sense pensar-ho comencem a incrementar el ritme deixant arrere els pràctics. Passem ràpidament a córrer sobre 4' el km o fins I tot per davall de 4.
Quedaven 2500m I era córrer I córrer sense mirar enrere al màxim, a buscar eixa somiada marca, el sub 1h.30 el teníem I ara, l'objectiu era més ambiciós baixar de 1h.29. Mire el garmin, ufff per davall de 4. Es podia fer. Quedava poc I dúiem 1h.26 llargs. Ximo lo hacemos? Torne a mirar el garmin 1h.27, ufff no se Toni.. no podia ni pensar. Anàvem enfilats, al màxim. Tirant un d'altre. Passem Sant Francesc, fem la corba cap a la dreta i encarem tota lAlameda. Alce el cap I veig Nuria I Ferran amb els Amics de Sellent. La pell com a escàrpia. Una entrada a meta triomfal, amb el meu amic Toni. Braços en alt, amb un gran somriure a la cara. Ara tornava a compendre eixa famosa frase que sempe havia escolat: “Disfruta del sofriment”
Mire el garmin I sí que era rea,l 1h.28:50. Heu havíem fet, havíem tornat a superar-nos altra volta.
Altra volta havia baixat la meua millor marca personal en una mitja marató deixant-la en 1h:28:50, quasi un minut i mig menys que l'anterior.
Altra volta en vaig donar compte que amb constància i sacrifici els resultats apareixen. 






dilluns, 8 de febrer del 2016

QUARTA MARATÓ D'OLIVA.

Després de no poder disputar la Mitja Marató de Santa Pola, decidim participar en la quarta marató d'Oliva. D'aquesta manera la integrem dins del pla, com un entrenament més per tal de preparar l'objectiu principal la Mitja de Xàtiva.

Aquesta vegada tocava córrer amb els runners de L'orxa, dues màquines amb unes marques estratosfèriques.
Ferran ja estava entre nosaltres cosa que sabia que anava a dificultar la meua participació en plenes garanties, no obstant era cosa de assumir-ho i poc més.



Diumenge 7 de Febrer, les set i mitja del matí, i els dubtes d'anar o no anar apareixen per lo poc que havia dormit. No obstant aconseguisc alçar-me i començar el ritual previ a cada carrera. Un bon desdejuni, la motxilla mig preparada ( de la nit anterior), el rellotge, la banda..... la son era molta pero crec que les ganes de córrer eren més.
8:15 del matí ja estic damunt del cotxe, pareixia que bufava el vent (però mai anava a pensar el que alli anavem atrovar-nos). A les nou en punt ja estava a Oliva al lloc a on havíem quedat amb els companys de L'orxa.
Arrepleguem els dorsals i la bossa del corredor i rapidament ens anem a una cafeteria a per un bon cafè que poguera dissipar tota la son que portava damunt. Al cap de 20 minuts el cafè havia fet efecte i ja estàvem canviats fent un xicotet calfament abans de començar. El vent cada vegada era més fort, anàvem a passar-ho bé.

A les 10:20 ens situem a la línia d'eixida. Esperem fins les 10:30 .... i cap a fora... eixim ràpids, els meus companys posen la directa i en poc de temps els perd de vista. Al poc de temps, uns 800m, el cordó de la sabatilla es despesa ( crec que mai m'havia passat), pare el garmin, el corde i torne a gafar eixie ritme que duia al voltant de 4' el kilòmetre. Marque els 2 primers a 4', i ens dirigim cap a la platja, el vent no parava. Cada vegada era més difícil aguantar el ritme i els 2 següents quilòmetres se'n van a 4'07". Començava a donar-me que no calia forçar més perquè era un d'eixos dies en que les coses no eixin com vols i calia acceptar el que estava passant. A partir d'ací començà un xicotet calvari del kilòmetre 7 fins el 9 a on les ratxes de vent eren molt molt fortes, i ja sabia que no anava a poder fer un bon temps. Amb humor i alguna que altra rissa amb un altre corredor aconseguim eixir de la zona de la platja per endinsar-nos altra volta a Oliva. Ja en el últim quilòmetre marque un bon ritme sobre 3'50" però era impossible recuperar allò perdut abans.
No obstant entre en meta en un temps oficial de 43' fent un ritme de 4'04 que no esta gens malament amb les ratxes de vent que havien suportat.
Però que crec que el mes important són les sensacions de poder haver fet millor temps de no ser pel vent, acavant molt sencer, amb la idea que cada vegada m'he trobe millor per anar millorant a poc a poc.