Ja
han passat, varies dies des del diumenge 19 de febrer i ja puc
començar a recopilar totes les experiències viscudes que envoltaren
el gran dia.
La
setmana prèvia va ser un poc estranya. Respirava i notava eixa tensa
calma, havia posat molta il·lusió i treball, el moment havia
aplegat. El camí traçat amb Javier Garcia
Mascarell ha estat impol·lut. Havia
realitzat tots els entrenes a
gran nivell i no cabia cap dubte. El test a la Mitja Marató de Santa
Pola així ho certificava, el ritme i els temps estaven clars. Sols
calia esperar, descansar i alimentar-se bé. Què passaria eixe
diumenge? Prompte anava a esbrinar-ho.
Diumenge
19 de febrer, 6:00 AM sona
el despertador. Uff...
Allà anem. Primeres sensacions, havia dormit bé, tot d'una tirada.
Ràpidament en canvie, agafe tot el necessari, I a les 6:30 estava
al bufet de l'hotel. Estava a
tope.
Cares de son però plenes d'il·lusió. Es respirava eixe
ambient prèvia a
un gran esdeveniment. Desdejuni fort ( el
que havia assajat als
entrenes),
I en 25 minuts estava fora de l'hotel.
No
plovia i no feia fred però la humitat era alta i pareixia que bufa
un poc de vent. La idea era anant trotant cap a l'eixida, però veig
que davant mateix estaven els autobusos de l'organització i decidisc
pujar en ells. En 10 minuts estaven a l'estadi de la Cartuja, a
a la
zona de les consignes. Allí faig amistat amb un xaval de Barcelona
i junts anem fins als caixons d'eixida. En pare per a fer la buidada
corresponent i el perc de
vista. Eren les 7:55, comence a escalfar al costat del meu caixó. El
vent havia parat, la temperatura era ideal, i les ganes de començar
augmentaven exponencialment.
8:10,
entrem al caixó d'eixida. Últims minuts, 3 palmades, la música a
tope,
responsabilitat, mire el rellotge 85ppm,
adrenalina a
tope,
però en el fons estava tranquil. Estava molt confiat que si o si
anava a fer-ho.
Pistoletazo de salida" i
allà anàvem. L'eixida rapideta,
més del que jo creia, agafe un ritme continu, i al primer 5000, mire
el garmin 22:05,
bé, anava clavat. Les sensacions eren agradables. Passem el bari de
Triana i travessem el riu per enfilar una gran avenguda de 5
kilòmetres. Anava còmode, pulsacions baixes, cames fresques, bona
animació al carrer, estava gaudint.
En
un no res, veig el nostre hotel i el quilòmetre 15. Allí
estava Nuria I
Ferran esperant-me amb un bidó ple d'energia. En file el carrer, I
no els veig, ufff...
alguna cosa va mal. Mire i mire i res. Mire a l'altre costat, i allí
estaven. Com forme vaig poder, canvi de direcció cap a la dreta,
evitant entropessar amb algun corredor. Al moment
escolte: Ximooooooooo..... Vamosssssss.
En dona el bidó, I me'n vinc amunt, ufffff.... Calmaaaaaaa.
Calia ser conservadors en aquesta part .
Ens els
següents quilòmetres, vaig bevent del bidó (sals minerals I
carbohidrats). Quilòmetre 17, i estava molt bé. L'avituallament
de Nuria havia
volgut la pena, tenia energy per
aguantar molts més quilòmetres sense prendre res més.
Tot
seguit, i sense adonar-me estem a la mitja Marató, la passe en 1
hora I 33 minuts, uns 30 segons més lent del que volia. No passa
res. Estava fresc, sencer. Anava molt bé.
Quilòmetre 23
i note un bloqueig a la cama esquerra ( la
mateixa sensació que havia notat en alguns entrenes). Calia calmar-se, I comence a pensar en coses positives, i a oblidar-me
d'això. Al kilòmetre 27, ja no note res,i en
done compte que ja tenia més de la mitat fet.
Havia passat molt depressa,
els quilòmetres caien molt
ràpids. Els parcials cada 5000 havien seguit més ràpids en 21:55,
a 4:22 el
quilòmetre.
Passem avingudes repletes de gent, concerts en
directe... Em trobava bé. Gels, sals minerals, aigua; el cos
responia.
A
partir del kilòmetre 30 venia el que és dur, ho sabia, on és fan
les marques. Recorde consells de grans amics: "A partir del 30
comença la vertadera marató".
Aprete les
dents, Em concentre i comence a visualitzar tots els entrenes que
havia fet per poder estar ací. "Ho puc fer"...A per
totes... Va per tu Ferran.... Gràcies Núria per tot, Javi no
et podia fallar... Quan em done compte
estava al kilòmetre 35 dins de la plaça Espanya.i el ritme era el
mateix a 4:22 més
o menys no havia baixat en cap moment.
En
eixir d'aquest parc, agafem els últims quilòmetres pel centre
històric de Sevilla. Passem la catedral, l'ajuntament. La gent
formava un passadís, animant sense parar, ufff...
Batucades..., mire el Garmin 2h i
45 minuts. En vinc amunt, em torne a emocionar. Quilòmetre 39, el
parc a on vam donar el berenar a Ferran el dissabte, pense....
A
tope de
gent. Anava enfilat, res en podia parar. Passem el pont de la
Barqueta i toquem el quilòmetre 40, allí estava Nuria I
Ferran. Vamosssssss Ximooooo,
ja ho tens fet.... Vamosssssss.
Sí
ara sí, veig el últim 5000m I wauuuu.. a 4:20,
anava al límit, en torne a emocionar... eufòria,
satisfacció....
Una
recta, un gir a l'esquerre, altra recta I cap a dins de l'estadi.
Impressionant, majestuós. Últims metres la gloria estava
pròxima.
Estava
sofrint , com
es té
que fer
si es vol batre la marca, o vols complir els teus somnis. Altra
vegada allí enfilant una meta d'una marató,
comence abramar...Vamossssss!!!!
La catifa blava era meua. Per moments recorde les tirades llargues,
les sofrides sèries, les matinades.... Alce els braços, ho havia
fet. El món era meu. Llàgrimes, emocions.....Tomaaaaaaaaaa.
Passe la meta en 3h.5 minuts i 39 segons Em recolze als genolls, agafe aire, i un voluntari s'acosta i em tapa amb una manta tèrmica . "enhorabuena màquina". Comence a plorar...
Ja estava fet, ho havia tornat a fer. Havia aconseguit la MMP en Marató.
La marató és una cosa gran, que no sé que té però m'atrapa, alguna cosa per a estimar i respectar per a després poder celebrar.....
