Diumenge 28 de febrer.
El dia estava marcat en roig. Era d’eixes carreres que no es pot fallar. Els entrenes havien sigut bons, les sensacions millors i tenia aquesta cosa que et fa presagiar que anàvem a fer-ho. L’objectiu era real, soles calia fer tot allò que havíem entrenat. A més a més teníem la sort de seguir el globus sub 1h.30 conduït pel meu germà i un gran amic, la qual cosa feia que sols havíem de seguir el ritme que ells anaven a marcar.
Córrer a casa, a la teua ciutat no te preu. Coneixes el circuit, tens familiars i amics animant-te en cada carrer. Després de córrer moltes mitges maratons te n’adones que hi ha poques que siguen com la de Xàtiva, tota urbana per dins la ciutat amb una gran organització per part del club de los Ajos oferint-te una de les millores bosses del corredor.
Bé, diumenge 8 del matí sona el despertador, millor dit Ferran es desperta i tots en peu. Comencem el ritual habitual de cada carrera. Un fort desdejuni, agafem tot el necessari, rellotge, banda, algun gel, aigua. I cap a les 9 i del matí isc de casa direcció al lloc a on havien quedat amb els amics.
Allí ens reunim tots, cafenet, quatres risses, tres fotos. I en 20 minuts estàvem canviats, calfant per l'alameda. És un plaer veure tota la gent, de Xàtiva i de fora córrer amunt, avall, estirant, fent-se fotos. Cadascú amb una història, cadascú amb un objectiu diferent.
9:55, i ja estàvem tots a l’eixida. Típics nervis… i les 10:00 i cap a fora. L’eixida ràpida com sol ser en aquestes ocasions. Anem sortejant corredors fins a trobar el nostre espai. El globus de Jorge i jose el tenia prop, m’acoste a ells i a córrer. Les primeres sensacions no eren bones, no havia calfat bé i notava alguna molèstia estranya als bessons, no m’he trobava del tot còmode. Decidisc olvidar-ho i en centre en la gent que ens aplaudia i ens animava.
Una vegada passem l’escola oficial d’idiomes I tornem a endinsar-nos cap a dins de Xàtiva, comence a trobar eixe punt que té dóna seguretat, ja no tenia eixa sensació estranya. Ara pense que era qüestió d’entrar en calor i de posar en funcionament el cos. Mire el garmin i el ritme era clavat, al voltant de 4’15. Perfecte. Era qüestió d’anar protegit amb el grup que havien format. Al meu costat Toni, i després venien David i Jony.
Passem per davant de casa els meus pares, I com no allí estaven els dos aplaudint com els que més. La cosa anava bé i la imatge dels meus pares me donava ànims per seguir endavant. Primer punt d’avituallament, calia veure, feia un poc de vent però prompte faria més calor. Passem el CCX i fem el tram més dur de la mitja amb una xicoteta rampa, trenquem cap a la dreta per continuar amb uns 300 m amunt, i acabar amb una altra rampeta pronunciada. Aquest lloc el tenia controlat, ja que havia entrenat dur amb les famoses sèries CCX. Cap problema. Recuperem i a continuar amb el ritme que marcaven de forma espectacular Jorge i Jose.
La carrera discorria com havia pensat, però sempre podia passar alguna coseta, i aquesta vingué pujant a la plaça San Jordi. Mire a terra i duia la sabatilla dreta descordada , uffff contra temps.
Pare en sec, la nugue, i he de tirar fort per poder tornar agafar el grupet del globus. Sort que desprès d’aquesta xicoteta pujada venia una bona recta en baixada. Agafe el grup i realitzem tota la zona del centre històric amb bones sensacions, anava bé de pols i me trobava còmode. Rapidament tornem a passar per meta, amb el temps clavat 44 minuts I comencem a fer la segona volta al circuit. A partir d'ara la cosa anava a posar-se seria.
Començava a bufar el vent I calia protegir-se al grup, el qual cada vegada tenia menys corredors. Agafem els carrers que ens portem cap al tercer punt d'avituallament. Tornem a fer la part dura de la mitja I una vegada superat, mire a Toni que anava al meu costat. Què fem Ximo? Tirem? I ràpidament li responc, no, no amb el grupet, anem a aconseguir la foto tots junts.
Continuem tots junts amb el globus, realitzem la part del centre històric, I veig que cada vegada érem menys corredors, uns per no poder seguir el ritme I altres perquè havien tirat més fort per buscar millors marques.
Passem la Seu, I de sobte veig a Toni parlar amb Jose, que està passant? Vamos Ximo.. vamos….
Sense pensar-ho comencem a incrementar el ritme deixant arrere els pràctics. Passem ràpidament a córrer sobre 4' el km o fins I tot per davall de 4.
Quedaven 2500 m I era córrer I córrer sense mirar enrere al màxim, a buscar eixa somiada marca, el sub 1h.30 el teníem I ara, l'objectiu era més ambiciós baixar de 1h.29. Mire el garmin, ufff per davall de 4. Es podia fer. Quedava poc I dúiem 1h.26 llargs. Ximo lo hacemos? Torne a mirar el garmin 1h.27, ufff no se Toni.. no podia ni pensar. Anàvem enfilats, al màxim. Tirant un d'altre. Passem Sant Francesc, fem la corba cap a la dreta i encarem tota lAlameda. Alce el cap I veig Nuria I Ferran amb els Amics de Sellent. La pell com a escàrpia. Una entrada a meta triomfal, amb el meu amic Toni. Braços en alt, amb un gran somriure a la cara. Ara tornava a compendre eixa famosa frase que sempe havia escolat: “Disfruta del sofriment”
Mire el garmin I sí que era rea,l 1h.28:50. Heu havíem fet, havíem tornat a superar-nos altra volta.
Altra volta havia baixat la meua millor marca personal en una mitja marató deixant-la en 1h:28:50, quasi un minut i mig menys que l'anterior.
Altra volta en vaig donar compte que amb constància i sacrifici els resultats apareixen.
